Avui, per la
vesprada, he tornat a caminar pel barranc d’Aigualit. No sé si ha estat una
bona idea, a partir de la finca anterior als tolls està totalment cremada tota
la vegetació, el paisatge és desolador i m’ha embargat una tristesa enorme.
Per als que no
coneixeu la zona us explicaré que el topònim Aigualit fa referència a les
aigües que el barranc porta quan plou. Està situat a la zona nord-oest del
poble de la Vall d’Uixó i porta les aigües des del coll del mateix nom fins al
riu Belcaire, amb el qual s’ajunta després de passar sota l’aqüeducte. El
barranc està situat entre la penya Migdia i Sumet i els Sants de la Pedra.
Ha estat una zona
molt aprofitada des de temps immemorials. Zona de pas entre el nostre poble i
Fondeguilla, conserva encara zones empedrades que ens recorden l’ús tan important
que tenia per als llauradors, per a traure les garrofes, que foren en Ignorar temps
passat un dels conreus més importants de la Vall.
Si comenceu la senda
des de la carretera del Carbonaire, barri més al nord del nostre poble, el
primer que observareu és el canvi de vegetació respecte de la part baixa del
poble, ara són tot garrofers i les finques abancalades amb ribassos de pedra
perquè la garrofa fou l’aliment imprescindible per als animals de càrrega:
haques, matxos i rucs. Abandonats els garrofers els darrers anys, encara ens
ofereixen els seus fruits als qui passegem o caminem per aquests indrets.
La senda es fa
estreta i empinada , amb vegetació d’aiguamolls ( canyes, joncs , baladres…) en
la primera part on algunes vegades podem trobar uns xicotets tolls. Travessem
el barranc i a l’esquerra podem contemplar un arquet, una de les construccions
dels nostres avantpassats que ens donen idea de la importància de l’aigua.
També podrem observar, a l’esquerra de la senda, les restes d’una sèquia que
portava aigua fins a la sequieta del Roig que està al començament del barranc.
Totes aquestes construccions ens recorden uns altres temps on l’aigua era un bé
molt preuat i estimat per als veïns i veïnes de la Vall, ja que d’ella depenien
les collites i la vida dels vallers i valleres.
Més endavant trobem
una bassa dins del barranc, és la zona dels tolls, ací la vegetació de zones
humides es fa més esponerosa. Al costat tenim la Font dels Tolls, darrerament
restaurada per un voluntari.
A partir d’aquest
indret, la senda continua cada vegada amb més pendent, la vegetació ara és de
pins , garrofers, lledoners, alguna surera, llentiscle …
La senda acaba en una
pista que en pocs metres ens portarà dalt del coll. Des d’aquest punt es pot
observar el nostre poble i, al fons, la mar. Tradicionalment hi ha hagut
casetes al coll, era una zona molt estimada pels vallers, que tenen els seus
bancals allí dalt i pugen totes les
setmanes. Des d’ací podem fer camí a la penya Migdia, a Sant de la Pedra i
Penyalva, o bé , anar a Fondeguilla que queda a l’altra banda del coll.
El passat 20 de
juliol, el barranc va sofrir un greu incendi que va arrasar 47 ha, la major
part de xicotets propietaris, que han vist com les flames cremaven, al seu pas,
tota la vegetació de les seues finques. La causa de l’incendi, segons
l’explicació dels tècnics, ha estat un raig latent. Les temperatures alcançades
dins d’aquest forn en flames, degueren ser tan elevades, que tot ha quedat
destruït.
La cosa és que a hores d’ara tot el barranc
està completament cremat, a partir de l’arquet del començament fins al coll.
Açò és un desatre mediambiental, ja que alguns dels conreus que existien a la
zona, com els garrofers, mai més els podrem vore.
He pogut contemplar,
durant les caminades d’estos dies, el treball magnífic que els nostres
avantpassats feien per plantar una garrofera, un cèrcol de pedra d’un metre de
profunditat i uns dos metres de diàmetre. Malauradament només ha quedat,
d’aquelles garroferes centenàries, un grapat de cendra blanca, que l’aigua de
la pluja s’emportarà. Testimonis dels temps passats, han estat silenciats per sempre a causa de les flames.
Després del desànim, caldrà
reflexionar : què hem fet malament? Què caldria haver fet perquè el
desastre no hagués sigut tan gran? Haurem de començar a treballar per deixar
als nostres fills i néts un barranc com el que nosaltres coneixíem i estimàvem.
L’associació LA VALL
VERDA té en aquest barranc dues finques , en una de les quals hi ha una caseta
restaurada per la gent del grup. Molta gent de la Vall ha estat i ha vist el
treball magnífic que han fet per recuperar la vegetació autòctona del barranc i
netejar les finques. Ara han estat arrasades per les flames i encara que la
caseta s’ha mantés en peu, els arbres , les ferramentes , els bidons d’aigua,
cartells senyalitzadors... tot ha quedat destruït; sols queden cendres. No
volem caure en el desànim, anem a intentar recuperar tot el que es puga, per
les generacions futures. Primer haurem d’esperar les pluges de la tardor amb el
feu efecte benefactor sobre un sòl recremat, després analitzarem què es pot fer
observant els arbres o plantes que s’han de tallar i els que potser rebroten .
La tasca que ens espera és dura i
d’efectes a llarg plaç, però valdrà l pena. Necessitarem tot el suport econòmic
i personal que ens puguen oferir les institucions i els particulars. D’aquells
no esperem massa, però dels particulars ho esperem tot.
Col·laboració de:
MARIA
MASO ( 19 DE SETEMBRE DE 2014)
No hay comentarios:
Publicar un comentario