31 de mayo de 2009

MINISERIE HISTÓRICA, "LA EXPULSION DE LOS MORISCOS" HACE 4OO AÑOS

Según consta en los anales de la historia, en Moncofa fué unos de los lugares que se habilitaron para la expulsión de los moriscos de ésta zona, de éste hecho histórico ya hace 400 años.

En la casa de la cultura en Moncofa, hay un mural que conmemora éste hecho.

Artículo que hace referencia a la serie y una breve recopilación histórica, clicla


Dicho artículo empieza así.

"Expulsados 1609: la tragedia de los moriscos" es la nueva miniserie histórica de TVE
Sin fecha de estreno previsto de momento, esta es un proyecto de Casa Árabe coproducido por Sagrera Audiovisual, Televisió de Catalunya, Televisión Española, Aragón Televisión y Canal de Historia

La expulsión de los moriscos a principios del siglo XVII es un episodio trascendental en la historia de España. En 1609 el rey Felipe III firmó el decreto de expulsión de todos aquellos españoles conocidos como moriscos. ...."

EL CASTILLO DE CASTRO, UN ARTICULO A TENER EN CUENTA


El artículo en cuestión empieza así:


"Alfondeguilla es un municipio de la comarca de la Plana Baixa, en la provincia de Castellón, situado en un montículo a 787 metros de altitud. Actualmente, cuenta con una población cercana a los mil habitantes, aunque esta cifra se ve incrementada en el período estival..."



Corresponde a la Web siguiente:

http://www.webislam.com/?idt=11941

SI QUIERES SEGUIR LEYÉNDOLO CLICA SOBRE LA WEB.

23 de mayo de 2009

RUTA, VISITA GUIADA A LAS "MONTAÑAS DE LA GUERRA"

El pasado día 9 de mayo, con motivo de los actos programados por la Asociación Arqueológica de La Vall d’Uixó tuvo lugar la visita guiada a las “Montañas de la Guerra”.
Sobre las 8’30 horas nos reunimos grupo de 40 personas, socios, simpatizantes y aficionados al tema, con el objetivo de visitar algunos lugares donde en el año 38 se desarrollaron combates entre las dos partes enfrentadas.
Una vez a las afueras de La Vall, por la pista que nos lleva a la conocida “Font de l’Anogueret” y mientras conversamos amigablemente unos con otros comentando sobre la inauguración del día anterior de la Exposición o sobre lo que íbamos a ver. Llegamos a la zona conocida como “Cases del Catxapo”, primera parada obligatoria en el trayecto ya que en este punto visitamos los primeros bunquers en el cual se puede leer la siguiente inscripción “Año 1939 EL AÑO DE LA VICTORIA 1º Cnia 298 Bon 73 Brigada”, nuestro compañero y amigo Carlos Mallench, experto en el tema, nos hizo una breve explicación de las características del mismo así como su función estratégica.
Siguiendo más adelante por la misma pista y a unos 100 metros nos encontramos la “Senda Caçadors” donde apenas recorridos unos metros de la misma a la derecha mirando el Castillo de Uxó visitamos otro parapeto en muy buenas condiciones de conservación, junto a un enjambre de trincheras. Al igual que el anterior Carlos nos hace una charla sobre el mismo y a en la que los participantes demuestran un gran interés ante la exposición, realmente los datos que nos indica son especialmente llamativos y curiosos.
Tras estos breves descansos y una leve subida llegamos a la “Font de l’Anogueret”, llevamos aproximadamente una hora y media de interesante paseo y no cabe duda que el mejor lugar para una, sino la más, importante función de la jornada “EL ALMUERZO”
No cabe duda que es el momento oportuno para comentar lo visitado y el desarrollo de la excursión, así como bromas y por supuesto conocernos todos un poco mejor.
Al cabo de unos treinta minutos reemprendemos la marcha, a partir de ahora viene uno de los momentos mas “delicados” para aquellos que no están acostumbrados a la montaña.
Salimos por la senda que nos lleva a “La Ereta”, pero pronto nos desviamos a la izquierda por la Senda “Aljub del Boixo” ya en plena montaña de “Penyalba”. La senda es bastante empinada sin embargo el encanto de ir subiendo y poco a poco apreciar la altura va calando en todos los miembros del grupo, no obstante el ritmo permite ir a todos de una manera bastante cómoda y en la mayoría de los momentos de forma agrupada.
Después de un rato de ascenso nos detenemos junto al Aljub, este en la actualidad parcialmente destruido y sin uso pero causa la curiosidad entre los asistentes, continuamos y también podemos ver autenticas joyas de nuestros cercanos antepasados como son las “Casetas de Piedra Seca” algunas también en lamentable estado por su abandono y que progresivamente van desapareciendo, perdiéndose nuestro patrimonio histórico en las zonas de montaña.
Llegados arriba de “Penyalba” recuperamos la pista en su tramo final y dirigiéndonos hacia la derecha, comenzamos la última fase del ascenso en cuyo final se encuentra el repetidor de “Penyalba”, la neblina existente no permite ver con detalle la excelente vista que se aprecia de la Plana Baixa, Columbretes, Montgó, etc. A este punto durante la contienda se le conocía con la cota 740 (metros de altura) y sin duda fue un punto neurálgico y de vital importancia para el desarrollo de las actividades militares. Allí pudimos ver gran cantidad de trincheras, chabolos, parapetos y otros vestigios que certifican las características mencionadas.
Es aquí donde Carlos Mallench vuelve a demostrarnos que es un auténtico experto en la materia al explicarnos todo el desarrollo militar que se inicia a finales del mes de junio de 1938 y prácticamente hasta el final de la guerra. Al igual que en las explicaciones anteriores todos los presentes demuestran un gran interés por las mismas, algunos de ellos hacen sus preguntas al respecto y tras unos minutos de descanso para reponer fuerzas y comentar iniciamos el descenso.
En dirección oeste tomamos la senda que se dirige a “Aigualit”- Alfondeguilla y aproximadamente a 200 metros visitamos un depósito de agua así como varias construcciones militares de entonces y lo que fue el puesto de mando durante un tiempo de la 55 División Nacional el “Corral de Sangres” del que en la exposición “Montañas de la Guerra” vimos fotografías de la época incluidas las tropas de la unidad indicada.
A partir de este momento el descenso es más pronunciado y rápido, la senda a pesar de ser transitada por motoclicletas, todavía se conserva en buenas condiciones y acompañados por trincheras durante el trayecto podemos disfrutar otra vez de magníficas vistas: El Castillo y barranco de Castro, “La Nevera” de Alfondeguilla, el Puntal de Chovar, la Penya Migdia, etc sin duda un serie enorme de maravillosos parajes que nos hacen sentirnos afortunados por poder tenerlos cerca de casa y disfrutarlos.
Sobre las doce treinta alcanzamos “Aigualit”, en la nomenclatura de 1938 la “Loma roja” por el color del rodeno, piedra predominante en la zona. En este lugar Carlos realiza su último relato de los hechos que sucedieron en este lugar.
Aquí finaliza la ruta de “Las Montañas de la Guerra” y procedemos a despedirnos todos, abrazos, intercambio de correos electrónicos, teléfonos, etc.
Por una vez un hecho tan trágico ha conseguido que un grupo de personas con el interés de conocer la historia local, con diversos puntos de vista e ideologías, nos conociéramos y nos hiciéramos amigos. Todos hemos quedado satisfechos con la excursión y los comentarios de Carlos Mallench al cual felicitamos y damos las gracias.
Seguidamente por la senda de Aigualit llegamos a La Vall d’Uixó a la hora prevista 13,30.
Escrito por: Ernesto Zarzoso
Fotografias realizadas por: VICENTE GERMAN VERDU FERRI







22 de mayo de 2009

LES MUNTANYES DE LA VALL I ELS NOSTRES AVANTPASSATS.

Estem en una zona privilegiada. L'orografia que tenim al poble es extraordinària, des del seu pla, les valls, les muntanyes o les rieres i els seus barrancs.
Fa molts anys, les persones vivien principalment de l’agricultura. La major part de la terra era de secaner, i es treia productivitat a la major part de terreny, de les zones d’horta fins a les de secà.
A la muntanya ara quasi abandonada, quant anem de senderisme podem veure els vestigis dels nostres avantpassats, la modelació i transformació de les vessants muntanyoses, els ribassos de pedra seca per aprofitar un poc més la terra quasi inexistent en algunes ocasions, i així plantar als bancals algun arbre fruiter, ametlers, oliveres, garroferes, i figueres. També se sembraven tot tipus d’hortalisses, quant es podia tindre un poc d’aigua d’alguna fonteta propera o en alguns casos s’utilitzava la construcció d’algun aljub, tant per a regar com per a veure. Quan no es podia regar sembraven el blat i alguns altres cultius de secà com la vinya.
Els dies eren llargs i durs, no hi havia cotxes tot-terrenys, ni pistes forestals, que permetien el pas per anar ràpidament, això del temps era relatiu, era una altra forma de vida.
Les cavalleries, els cavalls, els burros o els matxos, eren els animals de companyia i de treball. Al carro i el cavall (l’aca) eren eminentment pel pla o per alguns camins per on es podia transitar, però la major part es feia per sendes, que ja els seus avantpassats varen fer per transitar per aquest llocs tan difícils, i en algunes ocasions tan agraïts o desoladors en altres moments.
La gent vivia al camp, o a la muntanya, tan mateix. En algunes ocasions se n’anaven per a dies, ja que el pujar i baixar al bancal o l’era, era costós i s’havia de traure el màxim temps al temps, per portar endavant les tasques agràries que eren el manteniment de la família. Com que calia dormir i també refugiar-se de les inclemències del temps, es construïen casetes de pedra seca, tota una modalitat per aquesta zona mediterrània, allí podien tindre un petit llar per viure en precàries condicions en aquestes esgotadores jornades.
Hi havia persones que es dedicaven a la ramaderia, i per al seu ramat es construïen les tanques i corrals per protegir-les dels depredadors i tindre-les controlades. En alguns llocs podem vore encara molt estranyats els assegadors, que s’armaven amb pedres perquè els ramats pogueren anar totes juntes i no fer malbé els terrenys cultivats.
És tota una lliçó, que hem d’aprendre dels nostres iaios, que volien la naturalesa per poder viure i treballar, l’estimaven perquè era part de la seua vida, era la seua terra i el seu treball, no hi havia televisors de plasma, no existia internet, ni cotxes que anaren massa ràpids per arribar uns minuts abans, ni discoteques ni llocs d’esbargiment. La gent no pensava en coses estranyes, ni injectar-se res per estar en un altre mon, a vegades es fumaven algun caliquenyo, els nostres avantpassat estimaven a la muntanya per que era la seua vida, la cuidaven i la protegien com a d’ells mateix.
Perquè ara la gent no pensa que també hem tenir un poc mes de cura d’ella. És una vergonya contemplar en alguns lloc les brutícies que hi ha, o els grafitis i rètols que algun graciós fica perquè tothom sàpiga que ha estat allí, com si fos una gesta gran, extraordinària, i no sap que hi ha altres persones que ens agrada mirar la naturalesa com cal, que ens molesta aquestes coses, perquè ens agrada l’estat pur de les nostres muntanyes, com ha de ser.










19 de mayo de 2009

LA TORRASSA

El diumenge, dia 17 de maig, vàrem fer un petit recorregutat pel barranc del Randero i la Torrassa.

En primer lloc hem observat una construcció en el mateix barranc del Randero, una pilastra que per les seues característiques podria ser d’època medieval i formar part d’un aqüeducte mai acabat de construir, açò és una de les hipòtesis plantejades per Juan Fuertes Palasí que ens ha fet de guia excel·lent en aquesta primera part del recorregut.

Hem admirat un dels garrogers més impressionants del nostre terme, situat al costat dels llavadors de Campoy. Aquesta garrofera fa 5 metres de diàmetre i 11 d’alçada, té 350 anys i està totalmente recolzada sobre el seu tronc. Una imatge magnífica i un exemple de supervivència dels nostres arbres. Caldria fer alguna actuación municipal per a protegir-la. Fa uns anys LA VALL VERDA va presentar un projecte a l’Ajuntament per acondicionar aquesta zona i fer una petita ruta educativa , projecte que mai va ser contestat.

Al costat es troben els llavadors de Campoy o el que queda d’ells: restes de l’edificació on estava el molí que triturava el mineral i les basses circulars i quadrades on es separaven els components del mineral de ferro i la galena argentífera. Aquestes mines varen estar en funcionament fins la dècada dels 20 i són testimoni de l’economia minera de la nostra localitat. Ben a prop trobem les cases de Campoy, restes de les cases on vivien els treballadors de les mines i que van ser utilitzades durant la Guerra Civil com a lloc de comandament .A partir d’aquest punt ja podem diferenciar tota una sèrie de parapets defensius. Més amunt hem pogut observar l’entrada ( no és possible l’accés) a les mines de Campoy, lloc també utilitzat durant la guerra.

Hem seguit fins arribar a la torre de la Torrassa, antiga edificació medieval de la que es conserva una part de la torre i l’aljub.

Molt a prop hem pogut observar la pedrera de calç, va estar en funcionament els anys 50 i s’extreia calç per emblanquinar les cases.

A partir d’aquest punt hem fet un recorregut ascendent per arribar al punt més alt de la Torrassa. En aquesta ascensió ha estat Carlos Mallench l’encarregat d’explicar-nos tot allò més interessant del recorregut: restes de trinxeres, bunkers de diferents tipologies, parapets fins arribar a l’observatori del cim de la Torrassa. Des d’ací podem entendre la importància d’aquest lloc, vertaderament és un observatori impressionant de tota la Plana, el Pic de Cabres i el Castell de la Vall. Aquest va ser un indret importantíssim durant la Guerra Civil i podem trobar tot tipus de construccions.

Jo, que sóc una ignorant en matèria militar, d’ara endavant quan veja un grup de pedres per la muntanya pensaré si no seran restes d’una d’aquestes construccions que amb tant d’esforç varen realitzar els soldats d’un bàndol o altre durant els mesos en que el poble de la Vall i els dels voltants varen viure una història tan trista. Potser la garrofera de la qual us he parlat al principi i que a mi tan m’agrada, podria parlar-nos d’il·lusions de soldats que varen quedar soterrades a la Torrassa.

Després dels recorreguts pel terme en busca de trinxeres, gràcies a Nel·lo Navarro, Juan Fuertes i Carlos Mallench, quan caminaré pel terme, els meus ulls voran altres coses.


Escrit per: Maria Masó
17-05-09





14 de mayo de 2009

ELS ALJUBS

En aquesta nova secció, pretenem donar a coneixer els aljubs més importants del nostre entor, i recordar la seva importancia per la població que en aquell temps vivia a la muntanya perquè era el seu mig de vida.

També volem reinvindicar el seu patrimoni, per que la gent ho conega i al mateix temps fique el seu granet d'arena per a conservar-los.

Ens agradaria coneixer històries i fets de cada ú d'ells, i per això necessitem la vostra col·laboració, fen-nos aplegar el teu escrit i el incluirem en el seu apartat i si portes una foto, millor.
Per iniciar aquesta secció, fique unes fotos d'algun que hi han i hara entre tots poden completar el seu nom, història, anècdtes, i altres qüestion d'interés.
ALJUB-01
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

ALJUB-02 "Corrals de Turmó"
.

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
ALJUB-03
.
..
.












ALJUB-04
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
ALJUB-05
.
.
.
.
.
.
.
.
.

10 de mayo de 2009

CASETA PEDRA SECA


Fent referència al llibre publicat per la "ASSOCIACIÓ ARQUELOLÓGICA DE LA VALL D'UIXÓ", en l'any 2004 del vallero Juan F. Fuertes Palasí i titulat "El término municipal de la Vall de Uxó", en l'apartat que fa referència a les "estructuras arquitectónicas", diu el següent: "Las barracas de piedra seca son construcciones rurales con un función eminentemente de resguardo para el labrador ante cualquier inclemencia imprevista. Se trata de casetas,que como su propio nombre indica, están erigidas con piedras del terreno, trabadas y ajustadas sin ningún tipo de argamasa".


Es una llàstima el estar pasetjant per les nostres muntanyes i vore aquestes construcions tan valuosses, ara derruides.
Fes-nos aplegar els teus comentaris de cada una d'elles, de qui son?, anècdotes, i l'any de construcció, per ejemple, i ho penjaré al blog.
CASETA-003 PENYALVA










CASETA-002 PENYALVA
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
CASETA-001 PENYALVA
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
RIBÀS A PENYALVA