LES MINES DE TERRETA

DESCRIPCIÓ
Són diverses les mines de terreta o arenes sílices que s’obriren en la Vall d’Uixó ; tanmateix , la més important fou la situada en la zona de la Murta i el conjunt de galeries existents en el Racó de les Cireres , també conegudes com les Mines d’ Estamero o Mines del Frontó.

HISTÒRIA
La història de l’ activitat minera al nostre terme passa necessàriament pel nom de Miguel Manrubia Martínez , el qual s’ instal·là al nostre poble a principis dels anys vint procedent de La Unión ( Cartagena), terra minera per excel·lència. Ací dedicà les seues energies al que millor sabia fer , l’ explotació minera . D’esta manera , instal·lat al poble , continuà d’ encarregat de Francisco Campoy amb l’aprofitament dels jaciments en funcionament en aquell moment i promovent la localització i explotació d’ altres de nous, tant en la vall com en altres llocs de la comarca.
La vida dels miners era duríssima. De nit fosc , abans d’eixir el sol , ja es veien passar pel poble las files d’homes amb les llànties de carbur enceses ( les mateixes que utilitzaven en el seu treball ) formant una processó certament fantasmagòrica , si tractem d’ imaginar la soledat i el silenci dels carrers en aquella època. El treball en la mina requeria , i requereix , el doble o triple de calories que qualsevol altra activitat normal . En els fons sorrencs , la pluja formava tolls d’aigua on els homes fatigats acudien a beure constantment. De sempre s’ha dit que les aigües de sílice obrin molt la gana , per la qual cosa , entre la dura feina i l’ aigua , als miners els solia entrar una fam horrible. Esta era alleugerida per Miguel Manrubia fill , el qual, amb només dotze o tretze anys, era l’encarregat de preparar moniatos torrats per mitigar la terrible gana dels treballadors.
La principal utilitat de les arenes sílices extretes en la mina de terreta consistia en la fabricació de rajoles refractàries destinades al manteniment i funcionament dels alts forns de Sagunt.
Durant la Guerra Civil del 36 la producció de les mines es va interrompre , i Miguel Manrubia i la seua família marxaren evacuats a la Pobla del Duc , província de València . Aleshores , les necessitats d’acer per a l’Exèrcit Republicà van obligar a posar en funcionament les mines de terreta i va ser requerit Miguel Manrubia amb urgència per tornar a la Vall d’Uixó. L’explotació de les mines no cessà fins els anys cinquanta.
El mineral s’extreia a braços de la mina mitjançant carretons . Una vegada en la boca de la mina , la matèria primera es carregava en cabassets a un sistema aeri de grans corrioles girades per cables . D’aquests penjaven els cabassos plens d’arena que per la gravetat descendien mentre els cabassos buits pujaven impulsats per la mateixa força.
Els carros , en l’etapa més antiga de les explotacions d’arenes sílices, baixaven carregats fins a Xilxes . Cada carro transportava fins a tres tones i realitzava dos viatges , un pel matí i un altre per la vesprada . Més endavant, quan el camí del barranc va ser condicionat, el transport era realitzar pel camió del “ tio Pato”.
Altres aplicacions secundàries de la terreta foren la utilització del caolí existent en la seua composició per a la fabricació de paper i ceràmica, i també l’ús del sílice per a la fabricació del vidre. El caolí s’obtenia mitjançant el rentat de les arenes en unes basses que hi havia al barranc de la Servera. El mineral s’abocava en la bassa des d’on es recollia l’arena mentre es deixava assecar el fons on es dipositava el caolí.( El funcionament era semblant a una salina).
Però l’ús més conegut de la terreta era el de producte per a escurar , ja que no existien aleshores els detergents. La terreta aplicada amb un espart actuava com abrasiu sobre el greix i la resta del menjar. En la Vall este ofici era exercit pels “terrers” , equip de tres germans i pel “ tio Menjaolles” . Tots ells recorrien la comarca venent el producte. Usaven mesures de tres tipus , de forma troncopiramidal i de fusta : un cuartó ( un quilo) , un mijalmut ( tres quilos) i la barcella ( 12 quilos de terreta).

Text extret i traduït del llibre sobre el terme municipal de la Vall de JUAN FRANCISCO FUERTES PALASI
Editat per l’Associació Arqueològica de la Vall d’Uixó.

Escrit per: Maria Masó