El passat diumenge, dia 15 de novembre, ens desplaçàrem a Azuébar on deixàrem els vehicles per començar la pista del barranc de la Mosquera.Aquesta és una de les masses boscoses de sureres més importants del nostre país, algunes d’aquestes sureres deuen tenir més de quatre-cents anys i són gegantines, es necessitaven tres persones per abraçar-les, altres eren increïblement altes i d’altres tenien més
de huit branques que eixien d’un tronc poderós.Els troncs, ara pelats, són més fins i rogencs que quan estan cobers per la capa esponjosa i rugosa que forma el suro.
Després d’una passejada d’una hora arribàrem a la font de Sas, aigua fresca per calmar la calor d’un dia encara xafogós del mes de novembre. Al seu voltant les sureres més impressionants que mai he vist i un castanyer que pintava de groc el barranc.
Continuàrem cap a la casa de la Mosquera per esmorzar. En altres temps degué ser una finca important, ara casa abandonada i visitada per tots els senderistes que transiten per aquests camins , que en són molts i de diverses edats com poguérem comprovar a la tornada.Encara pujàrem un tram més endavant per contemplar el paisatge des del coll. De tornada els comentaris dels més de trenta senderistes que avui hem gaudit amb aquests paratges. Els nostres ulls guardaran durant molts dies aquestes imatges.
Text i fotos facilitades per Maria Masó
