Pipa o muntanya de Pipa, és un cim característic del terme de la Vall, està en la zona de les grutes de Sant Josep, i segons les indicacions i per la ruta que han proposat els entesos seran 7 kilòmetres i tres hores aproximadament de durada, inclòs l’esmorzar en el cim, a una altitud de quasi 600 metres, on hi ha una vista meravellosa.
Després de prendre un cafenet, esperar i saludar a la gent apuntada en aquesta activitat que eren al voltant de les quinze persones, de tots tipus menuts i grans, dones i homes, experts i inexperts, però tots en una cosa en comú, el sr músic o que ens agrada la música, especialment la música de banda.
Vàrem agafar els cotxes per desplaçar-nos al paratge de les coves, deixar-los en el pàrking i d’allí, iniciar la marxa per fer la nostra ruta de senderisme per aplegar a Pipa (tot un repte).
Iniciàren el camí travessant el Belcaire pel pont, en direcció a la muntanyeta de Sant Antoni, en direcció a la Balona, caminàrem per una pi
sta que la major part està intransitable i descarnada, per l’erosió de l’aigua en les pluges dels últims anys, encara que portàvem poca distància recorreguda (2 km.) el nostre alenar era cada vegada més dificultós, i després d’un gran esforç aplegarem a la Balona, muntanya que es veu tota la Vall pel nord-est, la plana a l’est, al sud el Garrut, i tota la seua transformació d’un abocador a un paratge que volen tornar-li esplendor que el seu dia tenia, i per fi a l’oest està la majestuosa i emblemàtica Pipa. 
sta que la major part està intransitable i descarnada, per l’erosió de l’aigua en les pluges dels últims anys, encara que portàvem poca distància recorreguda (2 km.) el nostre alenar era cada vegada més dificultós, i després d’un gran esforç aplegarem a la Balona, muntanya que es veu tota la Vall pel nord-est, la plana a l’est, al sud el Garrut, i tota la seua transformació d’un abocador a un paratge que volen tornar-li esplendor que el seu dia tenia, i per fi a l’oest està la majestuosa i emblemàtica Pipa. 
Després de contemplar-ho tot, fent un descanset i respirar tranquil·lament, varem reprendre la nostra ruta.
La veiem majestuosa, -causant respecte, però a un tir de pedra, ja estàvem més propet, i ens faltava el pitjor, on has d’anar per sendes en les quals has de caminar en alguns moments con les cabres, per escalar les roques que ens fiquen els impediments per aplegar-li.
Jo creia que no podria arribar, em faltava l’aire (que tenim tan pur) per respirar, però en alguns moments, volia fer-ho i no podia, feia un petit descans i continuava la meua particular marxa; 
volia aplegar, faltava poc, però el sender estava empinadíssim o això em pareixia, ja estava propet, era l`últim esforç i per fi vaig pujar, vaig veure a part dels meus companys i altres persones que allí estàvem, és increïble, estava en el cim de Pima, veient el molló que delimita l’altitud 597 metres.
volia aplegar, faltava poc, però el sender estava empinadíssim o això em pareixia, ja estava propet, era l`últim esforç i per fi vaig pujar, vaig veure a part dels meus companys i altres persones que allí estàvem, és increïble, estava en el cim de Pima, veient el molló que delimita l’altitud 597 metres. 
Era com un somni, meravellós, la vista és encisadora, la muntanya, la plana i el mar, els ports, les platges i al fons en l’horitzó, les Columbretes: aquesta, és la nostra terra.
D’allí dalt respires a pulmó obert, una i mil vegades, on se sent el so del silenci, a on la vista es perd en l’infinit, és un somni fet realitat. ¡Estic en Pipa!.
No hay comentarios:
Publicar un comentario